PRÀCTICA 7 Actituds rogerianes

Introducció:

La psicologia humanista es basa en que les persones tenim de forma innata una tendència al creixement. Hi ha contextos favorables per al creixement. Aquesta idea diu que si les persones disposem d’un abmient adecuat el que sorgirà d’elles i e seu comportament serà amable i bo i en canvi si les condicions no són adecuades el que sorgirà serà tot el contrari.

Tenim una tendència innata cap al creixement.

El psicòleg ja no tindrà pacients sinó clients i es limitarà a crear les condicions òptimes per tal que en el client es dongui el procés de creixement.

L’enfoament centrat en la persona –Carl Rogers

El protagonista és el client.

El que dirigeix la psicoteràpia és el client i no l’expert.

El tipus de model educatiu que presenta és un tipus de model basat en la confiança i en fomentar els interessos de créixer (en contraposició la psicoanlaisi fomenta una educació represiva i el conductisme una educació mitjançant incentius, càstigs i premis).

Per tal de crear aquest clima de creixement perquè les persones puguin desenvolupar lesseves capacitats cal que es trobin en un context on puguin resoldre dificultats i alimentar les potencialitats i portar-les al màxim. Per tal de crear aquest clima de creixement cal que experimenti tres actituds o condicions.

1. Acceptació incondicional (mirada positiva que accepti el que una persona és). Puc acceptar i apreciar a un assassí sense que estigui d’acord amb el que hagi fet, simplement hi ha un apreci a les persones pel simple fet de ser persones. D’entrada confiem en que saps orientar-te.
2. Comprensió empàtica. Viure o intentar experimentar el que passa al client, posar-se a la seva pell. Entendre les seves frustracions, necessitats, anhels, significats, misèries... sense jutjar.
3. Autenticitat. El psicòleg ha de pensar, sentir i actuar sense contradiccions. Si pensa, sent i actua en la mateixa línia sabem que és autèntic.

Rogers se centrarà en que hem d’entendre el que sent l’altre i no això que aquesta persona m’està transmetent. Puc sentir això però això no és meu sinó que és de l’altre. Aquí és on ens hem de posicionar.

Rogers també va desenvolupar teories sobre l’autoestima on va inroduir l’idea de que com més ens acceptem a nosaltres mateixos, més grans erà la probabilitat de que acceptem als altres.

Pensant en els altres

"60 minuts" presenta un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

PENSANT EN ELS ALTRES (Learning to care. Un reportatge produït per NHK. Japó.) (còpia del text de http://www.tv3.cat/actualitat/184620546/ )

Podeu mirar el documental clicant aquí.

Comentari i reflexió sobre el documental:

Per tal de comentar el documental ho faré a través d’algunes frases del professor Toshiro Kanamori.

El professor Toshiro Kanamori no és un professor com la resta sinó que és un professor que no només es limita a ques els seus alumnes aprenguin els conceptes teòrics i pràctics que s’ensenyen a l’escola sinó que també educa als nens com a persones. Els educa de manera que aprenguin a respectar-se els uns als altres i sobretot fomenta l’empatía entre ells.

L’empatia és la facultat que tenimper a comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què un es relaciona és a dir és al capacitat per a posar-nos en la pell de l’altre. La capacitat que ens permet entendre el que una persona sent però sobretot cal distingir que tot i que podem sentir i entendre com se sent una persona el que sentim no és nostre sinó seu. Cal diferenciar-ho de amnera que no hem d’oblidar que es tracta d’una situació anàloga sinó estaríem ap`rlant d’una identificació i no d’empatía.

L’empatia és una qualitat que costa molt de desenvolupar ja que sempre creiem que tenim l’empatía necessària. Sempre podem tenir i sentir més empatia envers a l’altre. Aquesta quañitata es va desenvolupant al llarg de la nostra vida però evidentment que si ja des de petits ens ajuden a potenciar-la la desenvoluparem de manera molt més fluïda i ràpida i més si ens ajuden a fer-ho a l’escola ja que allà convivim i treballem amb moltes persones diferents i a més a més segurament serà persones amb les que haurem de continuar junts un periode llarg de temps, ja sigui un curs o més.

Ara bé m’agradaria remarcar que l’empatía no només és saber situar-se a la pell de l’altre sinó que també és saber escoltar als altres. Una de les frases del professor Kanamori diu: “Quan la gent t’ escolta de debó, viu per sempre en el teu cor”. Aquesta frase és magnífica ja que el fet de sentir empatía i escoltar de ebó a una persona fa que l’altre se senti escoltada i per tant important (se sent valorda) i crec que té molta raó quan ho afirma.

Una altra de les frases que em sembla brilalnt del professor és la següent: “Las relaciones de amistad se crean pensando en los sentimientos de los otros. Aprender a pensar en los otros, les ha enseñado la clave de la felicidad”. En aquesta frase també es pot veure com l’empatía també té una gran influència en les relaciens personals que tenim ja que si una persona no posseeix empatía dificilment podrà tenir una relació amistosa o amorosa que realment sigui verdadera ja que en les relacions personals donem molta importància al que fan els altres per a nosaltres de manera que si ens sentim compresos i entesos pels altres ens sentim més egurs ja que ens poden arribar a entendre i en conseqüència ens podràn consolar millor. També és important l’empatía perquè ajuda a evitar conflictes ja que molts dels actes que fem que molesten als altres o que són susceptibles de generar una discusió si es comprén per a qué l’altre ha actuat d’aquell mode i qué sentia i les raons per les quals ho ha fet esevindrà molt més fàcil resoldre el possible conflicte o directament no tindrà lloc cap conflicte aj que trobarem una raó justificada del perquè ha actuat d’aquell mode.

“Esteu aquí per a ser feliços. Tots heu de ser feliços. Si una persona no és feliç, ningú ho serà”. Aquesta frase pesno que resumeix d’una manera molt entenedora per als nens que és l’empatía. El professor, que mitjançant una llibreta fa escriure cartes als seus alumnes per tal de que expressin els sentiments és una eina important per a desenvolupar l’empatia ja que permet que els alumnes reconfortin i entenguin com se senten els altres iq ue per tant pugui ser ajudat pels altres. El que cerquem al llarg de la nostra vida és la felicitat i a la classe del professor Kanamori el que fan els alumnes és ser feliços junts. La frase la trobo brillant sobretot quan diu “si una persona no és feliç ningú no ho serà” ja que això significa que és tan gran l’empatía que senten els nens que si un d’ells no és feliç als altres se’ls desperta un sentiment de preocupació envers a l’altre i a més a més mitjançant experiències viscudes similars entre tots senten una empatía cap el que no és feliç i junts l’ajuden a ser-ho. Els actes i les reflexions que feiens els nens eren espectaculars i magnífiques. De ben segur que tots ells desenvoluparan una empatía enorme que els permetrà autorrealitzar-se i sobretot ser unes grans persones perquè ja des de l’infància han viscut què era l’empatía i a mñes a més l’han treballada per tal de potenciar-la.

I per útlim m’agradaria fer esment a la frase que més em va impactar del documental: “deixa que la gent visqui al teu cor, n’hi cap tanta com vulguis”. Sens dubte aquesta frase mostra molt bé quina és la filosofia del professor. Qui no voldria tenir un professor com aquest?