PRÀCTICA 9 Diagrama sistèmic

Introducció

Salvador Minuchin ens ha llegat un mètode que permet plasmar de manera gràfica els diferents tipus de relacions que es donen dins un sistema. Concretament Minuchin es centrara en les families de manera que el que desenvoluparà Minuchin és la teràpia familiar estructural.

Per a entendre aquests gràfics cal saber varis conceptes clau:

• Jeraquía: reflecteix els diversos nivells i graus de responsabilitat. Més responsabilitat també implica més poder.

• Poder: que caldrà gestionar. El pare i la mare han d’acceptar i gestionar el poder però això no significa que hagin de fer una gestió autoritària del poder.

• Frontera: delimita els espais. Dins un subgrup han d’haver-hi fronteres. Minuchin descriurà tres tipus de fronteres:

-rígida(______) no hi ha comunicació.

-laxe(··········) frontera pràcticament inexistent, fàcil de traspassar.

-flexibles (--------) permeten la comunicació i són les més adecuades.

És important remarcar que no existeixen les families desestructurades ja que sempre hi ha una estructura o una altra. El que genera dificultats o problemes no és l’estructura sinó la qualitat de les relacions que s’estableixen entre els integrants que formen part d’una familia.

Pel que fa a les families, són un tipu d’estructures que al llarg del temps, amb l’evolució de l’espècie humana ha anat evolucionant. Jay Haley parla sobre l’evolució de les families al llarg del temps.

Pràctica

Cal elaborar un genograma i un diagrama sistèmic.

El genograma permet permet plasmar i representar l’estructura d’una organització. I el diagrama sistèmic permet plasmar i representar el funcionament d’una organització.

Pràctica realitzada per: Mireia Serra i Glòria Grau.

DIAGRAMA SISTÈMIC

Una dona de 39 anys i 3 fills va quedar vídua d’un home de 50 anys que va morir de càncer. Al cap de dos anys va refer la seva vida i es va ajuntar amb un home de 46 anys que era separat d’una dona de 45 anys i tenien un fill de 23 anys. Amb aquest home, actualment tenen un fill de 3 anys. La filla de la dona i el fill de l’home al viure junts es van enamorar i actualment són parella.

GENOGRAMA

Un matrimoni tenen 3 fills, un noi i dues nenes bessones, i actualment n’esperen un altre. El fill té 21 anys i és homosexual i està ajuntat amb un noi que crea un conflicte en la família, sobretot amb el pare ja que és molt autoritari, i això ha provocat que la parella facin una coalició cap a ell. Pel que fa les bessones, tenen un conflicte ocult degut a que l’actual parella d’una d’elles és l’ex de l’altra. Cal remarcar que el pare é smolt autoritari i que per tant manté una frontera rígida i la mare té una forntera flexible amb la resta.

Reflexió

En un primer moment quan vam fer la causalitat circular em va semblar una manera molt ben pensada per a representar les relacions però quna ens van explicar la teoria de minuchin em va semblar que la causalitat circular es quedava curta, que li faltava informació. Tan el diagrama sistèmic com en el genograma es pot veure de manera clara les relacions que s’estableixen entre els individus d’una familia i pèrmet veure de manera més ràpida, donant un cop d’ull quin rol té cada un d’aquests individus i permet coneixer amb més profunditat les relacions que mantenen.

Dit això m’agradaria afegir que al llarg de la realització d’aquest blog he aprés moltes coses. M’ha agradat molt el fet que toquessim una mica diferent sperspectives dins al psicologia ja que és una bona manera d’anar formant-nos i sobretot de poder començar a decantar-nos cap a una pràctica. Afegiré també que en totes les pràctiques que han requerit un treball amb altre spersones hi ha hagut molt bon ambient sempre i hemr ealitzat la feina de manera fluïda i sense cap mena de discusions o conflictes.

PRÀCTICA 8 Causalitat circular

Introducció

Ara veurem l’enfocament sistèmic que es diferencia de la resta d’enfocaments:

Fins ara els diversos enfocament que hem vist consideraven la persona aïllada del seu context. La persona atesa era la eprsona que tenia el problema.

En l’enfocament sistèmic la persona no té el problema. El problema es troba en el conjunt de relacions (pacient identificat: pacient que presenta el problema fruit d’un conjunt de relacions desfavorables). La persona posa de manifest que aquest sistema no és favorable.

Desde l’enfocament sistèmic es posa en qüestió que les persones tinguin el problema. La mateixa persona en un context diferent es manifestaria de diferent manera.

Tant la teoria general de sistemes com la cibernètica postulen que tots els elements d’un sistema (conjunt de persones determinades per relacions) s’estableixen relacions mútues entre tots els elements del sistema.

Interdependència/interinfluència és el que fa que qualsevol cosa que fagin els altres m’afecti. Efecte papallona.

Un altre aspecte a tenir en compte és la iatrogènia que són els efectes negatius de les intervencions terapèutiques. Això vol dir que cal saber quan és necessari pel psicòleg sortir del sistema.

Els primers plantejaments d’aquest enfocament van ser aportats per un antropòleg anomenat Gregory Bateson i un anomenat Miltor Erickson que van defeinir dos tipus de relacions diferents quan estudiaven a tribus indígenes. Per una banda van veure que hi havia relacions simètriques on els diversos elements del sistema interactuaven de forma semblant i per altra banda van veure que hi havia relacions complementàries on els diversos elements del sistema interactuaven de forma diferent (adquirien rols diferents).

De del punt de vista d’aquest enfocament cal acceptar que res del que fem és inocu en relació a les persones que ens envolten.

Ara bé, arribar a determinar les causes exactes que causen el comportament de les persones és del tot impossible però no és necessari (no cal saber qui ha trencat el vidre per canviar-lo)ja que com que ens movem en sistemes dins els quals hi ha relacions que influeixen en el nostre comportament que alhora afectarà també als altres, és a dir, tot es causa i efecte alhora.

Si parlem de sistemes saludables estem parlant de sistemes en els quals hi ha satisfacció, benestar i a més a més hi ha una tendéncia cap a l’evolució. En canvi, si qualsevol persona del sistema mostra algun indicador que mostra que a aquell sistema l’hi passen coses, estaríem parlant d’un sistema insaludable.

Des del punt en el que el professional comença a formar part del sistema comença a tenir una incidència en el mateix. Són intervencions disfuncionals.

Pràctica

Aquesta pràctica consisteix en elaborar quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les modalitats de relació.

MODALITATS DE RELACIÓ

RELACIÓNS SIMÈTRIQUES	CONTRUCTIVES
	DESTRUCTIVES
RELACIONS COMPLEMENTÀRIES	CONSTRUCTIVES
	DESTRUCTIVES

Pràctica realitzada per: Ia Puigdomènech, Ània Pérez i Glòria Grau.

Reflexió

Pel que fa als pilars de l’enfocament sistèmic opino que estàn motl encertats ja que una persona no és qui posseeix el probla ni qui el causi sinó que cal veure com aquesta persona està relacionada amb altres eprsones i quins efectes i relacions tenen aquestes persones entre elles. M’agradaria dir que crec que en aquest cas un psicòleg ha d’aconseguir saber com funciona el sistema a treballar i sobretot ha de determinar-ho mitjançant els seus integrants de manera que caldrà que tots ells es reuneixin amb el professional. De manera que des d’aquest punt de vista opino que és una manera de trebalalr id e resoldre problemes que pot resultar molt útil però alhora penso que haver de reunir-se amb totes les persones del conjunt és una mica complicat ja que potser no estan disposades a fer-ho o bé no diposen del temps necessàri. Si es pot arribar a conèixer el sistema a través d’uns quants del integrants també es podrà actuar però el coneixement no serà tan vàlid.

PRÀCTICA 7 Actituds rogerianes

Introducció:

La psicologia humanista es basa en que les persones tenim de forma innata una tendència al creixement. Hi ha contextos favorables per al creixement. Aquesta idea diu que si les persones disposem d’un abmient adecuat el que sorgirà d’elles i e seu comportament serà amable i bo i en canvi si les condicions no són adecuades el que sorgirà serà tot el contrari.

Tenim una tendència innata cap al creixement.

El psicòleg ja no tindrà pacients sinó clients i es limitarà a crear les condicions òptimes per tal que en el client es dongui el procés de creixement.

L’enfoament centrat en la persona –Carl Rogers

El protagonista és el client.

El que dirigeix la psicoteràpia és el client i no l’expert.

El tipus de model educatiu que presenta és un tipus de model basat en la confiança i en fomentar els interessos de créixer (en contraposició la psicoanlaisi fomenta una educació represiva i el conductisme una educació mitjançant incentius, càstigs i premis).

Per tal de crear aquest clima de creixement perquè les persones puguin desenvolupar lesseves capacitats cal que es trobin en un context on puguin resoldre dificultats i alimentar les potencialitats i portar-les al màxim. Per tal de crear aquest clima de creixement cal que experimenti tres actituds o condicions.

1. Acceptació incondicional (mirada positiva que accepti el que una persona és). Puc acceptar i apreciar a un assassí sense que estigui d’acord amb el que hagi fet, simplement hi ha un apreci a les persones pel simple fet de ser persones. D’entrada confiem en que saps orientar-te.
2. Comprensió empàtica. Viure o intentar experimentar el que passa al client, posar-se a la seva pell. Entendre les seves frustracions, necessitats, anhels, significats, misèries... sense jutjar.
3. Autenticitat. El psicòleg ha de pensar, sentir i actuar sense contradiccions. Si pensa, sent i actua en la mateixa línia sabem que és autèntic.

Rogers se centrarà en que hem d’entendre el que sent l’altre i no això que aquesta persona m’està transmetent. Puc sentir això però això no és meu sinó que és de l’altre. Aquí és on ens hem de posicionar.

Rogers també va desenvolupar teories sobre l’autoestima on va inroduir l’idea de que com més ens acceptem a nosaltres mateixos, més grans erà la probabilitat de que acceptem als altres.

Pensant en els altres

"60 minuts" presenta un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

PENSANT EN ELS ALTRES (Learning to care. Un reportatge produït per NHK. Japó.) (còpia del text de http://www.tv3.cat/actualitat/184620546/ )

Podeu mirar el documental clicant aquí.

Comentari i reflexió sobre el documental:

Per tal de comentar el documental ho faré a través d’algunes frases del professor Toshiro Kanamori.

El professor Toshiro Kanamori no és un professor com la resta sinó que és un professor que no només es limita a ques els seus alumnes aprenguin els conceptes teòrics i pràctics que s’ensenyen a l’escola sinó que també educa als nens com a persones. Els educa de manera que aprenguin a respectar-se els uns als altres i sobretot fomenta l’empatía entre ells.

L’empatia és la facultat que tenimper a comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què un es relaciona és a dir és al capacitat per a posar-nos en la pell de l’altre. La capacitat que ens permet entendre el que una persona sent però sobretot cal distingir que tot i que podem sentir i entendre com se sent una persona el que sentim no és nostre sinó seu. Cal diferenciar-ho de amnera que no hem d’oblidar que es tracta d’una situació anàloga sinó estaríem ap`rlant d’una identificació i no d’empatía.

L’empatia és una qualitat que costa molt de desenvolupar ja que sempre creiem que tenim l’empatía necessària. Sempre podem tenir i sentir més empatia envers a l’altre. Aquesta quañitata es va desenvolupant al llarg de la nostra vida però evidentment que si ja des de petits ens ajuden a potenciar-la la desenvoluparem de manera molt més fluïda i ràpida i més si ens ajuden a fer-ho a l’escola ja que allà convivim i treballem amb moltes persones diferents i a més a més segurament serà persones amb les que haurem de continuar junts un periode llarg de temps, ja sigui un curs o més.

Ara bé m’agradaria remarcar que l’empatía no només és saber situar-se a la pell de l’altre sinó que també és saber escoltar als altres. Una de les frases del professor Kanamori diu: “Quan la gent t’ escolta de debó, viu per sempre en el teu cor”. Aquesta frase és magnífica ja que el fet de sentir empatía i escoltar de ebó a una persona fa que l’altre se senti escoltada i per tant important (se sent valorda) i crec que té molta raó quan ho afirma.

Una altra de les frases que em sembla brilalnt del professor és la següent: “Las relaciones de amistad se crean pensando en los sentimientos de los otros. Aprender a pensar en los otros, les ha enseñado la clave de la felicidad”. En aquesta frase també es pot veure com l’empatía també té una gran influència en les relaciens personals que tenim ja que si una persona no posseeix empatía dificilment podrà tenir una relació amistosa o amorosa que realment sigui verdadera ja que en les relacions personals donem molta importància al que fan els altres per a nosaltres de manera que si ens sentim compresos i entesos pels altres ens sentim més egurs ja que ens poden arribar a entendre i en conseqüència ens podràn consolar millor. També és important l’empatía perquè ajuda a evitar conflictes ja que molts dels actes que fem que molesten als altres o que són susceptibles de generar una discusió si es comprén per a qué l’altre ha actuat d’aquell mode i qué sentia i les raons per les quals ho ha fet esevindrà molt més fàcil resoldre el possible conflicte o directament no tindrà lloc cap conflicte aj que trobarem una raó justificada del perquè ha actuat d’aquell mode.

“Esteu aquí per a ser feliços. Tots heu de ser feliços. Si una persona no és feliç, ningú ho serà”. Aquesta frase pesno que resumeix d’una manera molt entenedora per als nens que és l’empatía. El professor, que mitjançant una llibreta fa escriure cartes als seus alumnes per tal de que expressin els sentiments és una eina important per a desenvolupar l’empatia ja que permet que els alumnes reconfortin i entenguin com se senten els altres iq ue per tant pugui ser ajudat pels altres. El que cerquem al llarg de la nostra vida és la felicitat i a la classe del professor Kanamori el que fan els alumnes és ser feliços junts. La frase la trobo brillant sobretot quan diu “si una persona no és feliç ningú no ho serà” ja que això significa que és tan gran l’empatía que senten els nens que si un d’ells no és feliç als altres se’ls desperta un sentiment de preocupació envers a l’altre i a més a més mitjançant experiències viscudes similars entre tots senten una empatía cap el que no és feliç i junts l’ajuden a ser-ho. Els actes i les reflexions que feiens els nens eren espectaculars i magnífiques. De ben segur que tots ells desenvoluparan una empatía enorme que els permetrà autorrealitzar-se i sobretot ser unes grans persones perquè ja des de l’infància han viscut què era l’empatía i a mñes a més l’han treballada per tal de potenciar-la.

I per útlim m’agradaria fer esment a la frase que més em va impactar del documental: “deixa que la gent visqui al teu cor, n’hi cap tanta com vulguis”. Sens dubte aquesta frase mostra molt bé quina és la filosofia del professor. Qui no voldria tenir un professor com aquest?

PRÀCTICA 6 Necessitats humanes

Introducció:

Abraham Maslow(1908-1970), americpa, rebia influències de la psicoanálisis tot i que practicava el conductisme. No estava d’acord amb el model de persona de la psicoanálisis però tampoc amb el model conductista partidari de que el spersones som neutres, semblants a màquines, així que postula un nou model per a entendre les persones, entendre el seu comportament i per a poder intervenir.

Segons el conductisme la persona és neutra i en el psicoanálisi polenta però Maslow creia que tan l’altruïsme com la bondat existien en la persona però que només les persones que tenen les necesistas cobertes podràn oferir coses als altres.

Definició de necessitats segons Maslow:

Necessitats: tot allò que si no es pot cobrir et poses malalt o et mors. No podras viure d’una manera saludable.

Per tal de no morir no només cal que cobrim les necessitats de menjar, dormir i respirar sinó que també cal cobrir certes necessitats socials, espirituals…

Allò que ens empeny a actuar és la voluntat de tenir cobertes les necessitats.

Maslow va classificar les necessitats i les va disposar en forma de piràmide de manera que a la base hi haguessin le snecessitats fisiològiques i al cim l’autorrealització. Aquesta teoria la va propasar a la seva obra Una teoría sobre la motivación humana (en anglès, A Theory of Human Motivation) de 1943. Maslow a partir d’aquí defensa la postura de que conforme es satisfan les necesistats més bàsiques (situades a l’inferior de la piràmide) els éssers humans desenvolupen necessitats i desitjos més elevats (a la part superior de la piràmide). Maslow definirà el suïcidi com a una insatisfacció d’algun dels nivells de la piràmide.

Segons la piràmide les necessitats són les següents:

Ø 1. Necessitats bàsiques
Són les necessitats fisiològiques bàsiques per a mantenir l'homeostasi (referent a la salut). Dins d’aquestes necessitats fisiològiques podem distingir:
-Necessitat de respirar, beure aigua, i alimentar-se.
-Necessitat de mantenir l'equilibri del pH i la temperatura corporal.
-Necessitat de dormir, descansar.
-Necessitat d'evitar el dolor i tenir relacions sexuals.

Ø 2. Necessitats de seguretat i protecció
Són les necessitats de sentir-se segur i protegit, fins i tot desenvolupar certs límits pel que fa a l’ordre. Dins d'aquestes es troben:
-Seguretat física i de salut.
-Seguretat d'ocupació, d'ingressos i recursos.
-Seguretat moral, familiar i de propietat privada.

Ø 3. Necessitats d’amor i pertinença
Estan relacionades amb el desenvolupament afectiu de l'individu, són les necessitats de:

-Associació

-Participació

-Acceptació

L'ésser humà per naturalesa sent la necessitat de relacionar-se, formar part d'una comunitat, d'agrupar-se en famílies, amb amistats o amb organitzacions socials.

Ø 4. Necessitats d'estima (i autoestima!)

Maslow va descriure dos tipus de necessitats d'estima, una alta i una altra baixa.
L'estima alta inclou la necessitat del respecte cap a un mateix, que englova sentiments com ara la confiança, competència, mestratge, èxits, independència i llibertat. L'estima baixa inclou el respecte cap a les altres persones: la necessitat d'atenció, estima, reconeixement, reputació, estatus, dignitat, fama, glòria, i fins i tot domini.

Ø 5. Autorealització

Són les necessitats més elevades, es troben en el cim de la jerarquia, ia través de la seva satisfacció, es troba un sentit a la vida mitjançant el desenvolupament potencial d'una activitat. S'arriba a aquesta quan tots els nivells anteriors han estat assolits i completats, almenys, fins a cert punt.

Cal aferir que la piràmide de Maslow s’ha representat de dues maneres diferents, una amb 5 nivells i una altra amb 7 nivells però cal remarcar que les necessitats que s’hi inclouen són le smateixes de manera que no té importància els nivells que tingui la piràmide ja que el que transmeten és el mateix.

Pràctica:

Aquesta pràctica consisteix en buscar tres tipus de comportament per a cada nivell de la piràmide (amb la piràmide de 5 nivells). Els tres tipus de comportament són els següents:

A) COMPORTAMENTS CONSTRUCTIUS:

s’aconsegueix satisfacció i tothom en surt beneficiat.

B) COMPORTAMENTS DESTRUCTIUS:

s’aconsegueix cobrir la necessitat però algú en surt perjudicat.

C) COMPORTAMENTS FALLITS:

no s’aconsegueix l’objectiu de satisfer la necessitat.

nivell	CONSTRUCTIU	DESTRUCTIU	FALLIT
1	Com que tinc gana preparo el dinar per a tots i així quan arribin els pares trobaràn el dinar fet.	Demano una relació seria a algú per tal de beneficiar-me’n sexualment.	Vull dormir perquè sé que demà haig de matinar per anar a treballa però no aconsegueixo dormir.
2	Assisteixo a classes de defensa personal de manera que em sento més segur i beneficio económicament al professor.	Entrar a robar a aluna casa per tal de robar alguna cosa que em permeti sentir-me més segur o protegit.	Treballar més i fer hores extra per tal d’aconseguir una plaça fixa però comq ue no poden pagar-te les hores extra t’acomiaden de la feina.
3	Preparar una festa sorpresa a un amics per el seu aniversari	Un grup de tres amigues: una per a ser més íntima de l’altre ho fa mitjançant la marginació de la tercera.	Una parella de casats que estan en crisi emocional. La dona per tal de millorar la situación li diu que vol tenir un fill i l’home la deixa perquè no vol.
4	Fer classes de teatre	Per guanyar-te el respecte d’algú fas la punyeta a un altre.	Intentes arribar al nivell de la teva parella, en l’aspecte que sigui, per exemple quan us discutiu. Un cop arribes al seu nivell no obtens la satisfacció que esperaves.
5	Treure’s una carrera universitària amb matrícula d’honor.	Treure la plaça acadèmica a una persona pero pe rmitjà de trampes i enganys.	No aconseguir treure’s una carrera.

Pràctica realitzada per: Laura Albó, Alexandra Chacón i Glòria Grau.

Reflexió:

Penso que l’idea inicial que tenia Maslow és brillant ja que els éssers humans no sóm com màquines (conductisme) ni tampoc cal anar a buscar la bondat en l’ID (psicoanàlisi) i que per tant l’idea que tenia Maslow és molt ajustada a la realitat però no estic d’acord amb el fet que només si esten cobertes les necessitats bas es poden anar cobrint les de nivells superiors ja que com va dir el professor a classe hi ha gent que tot i not enir necesistats inferiors cobertes si que té necessitats superiors que si que ho estan. Per exemple, una persona que visqui en un país en guerra que no pugui desposar de menjar i no disposi tampoc d’una seguretat i protecció pot de totes maneres satisfer les necessitats d’amor i pertinença amb la seva familia i mantener-se units i lluitar junts per a combatir al fam i millorar la seva seguretat. Per altra banda m’agrada l’idea de que en la piràmide no hi apareguin els béns materials o la riquesa ja que molta gent creu que són necessitats bàsiques i si no ho diposa no se sent autorealitzat (cosa que em sorprén ja que els bens materials no poden donar la sensación d’autorealitzaciò, pe`ro això és el que ells es pensen que els béns materials els ofereixen pe`ror ealment és perquè no s’han sentit mai autorealitzats) si que cal aferir que evidenment calen uns béns material per a arribar a cobrir necessitats e manera que una persona sense casa se sentirà mensy segur i protegit que un que si que en tingui. I evidentment els Diners són necessaris per motls de nosaltres per a aconseguir menjar, beure… tot i que no són Essentials ja que sempre es pot tenir un hort.

I per finalitzar, com sempre, la pràctica amb una mica d’humor, una tira còmica a la salut de tots:

PRÀCTICA 5 El complex d'Èdip

Introducció:

Informació general:

Freud, pasión secreta és una pel·lícula del director John Huston. El títol original de la pel·lícula és el de Freud tot ique també és coneguda amb el nom de Freud: secret pasison. És de l’any 1962 i va tenir dues nominacions a l’Oscar: millor guió original (guió de Wolgang Reinhardt i Charles A.Kaufman) i banda sonora original (la música de la pel·lícula va ser dirigida per Jerry Goldsmith).

El repartiment de la pel·lícula és el següent: Montgomery Clift, Susannah York, Larry Parks, Susan Kohn, Eileen Herlie, Fernand Ledoux, Eric Portman, David McCallum.

La sinopsis de la pe·lícula és la següent:

Pel lícula pseudo-biogràfica que descriu a partir de 1885 cinc anys de la vida del psicòleg vienès Freud (1856-1939). Durant aquesta època, molts dels seus col.legues rebutjaven tractar pacients d'histèria, perquè creien que només ho simulaven per cridar l'atenció. Però Freud va aprendre a utilitzar la hipnosi per trobar les raons de les seves psicosis. Aquí la seva pacient és una jove que rebutja beure aigua i sempre és turmentada per el mateix malson. El guió està supervisat per Jean-Paul Sartre.

Pràctica:

A la pel·lícula s’observen diferents temes relatius a Freud que hi apareixen amb mé so menys mesura. Alguns d’aquests temes són: el psicoanàlisi, la histèria, la teoria sexual, etc. El que ens va demanar el professor va ser que escollíssim algún d’aquests temes i que l’aprofundíssim. El tema que jo he escollit ha estat el del complex d’Edip.

EL COMPLEX D’EDIP:

No començarem la casa per la taulada així que abans d’explicar i aprofundir en què és el complex d’Edip, el que cal saber primer és qui era Edip.

Edip és un personatge mitològic grec que va ser el principal heroi del cercle de Tebes ja que abans del seu naixement ja és condenat pels deus a ser assassí del seu pare i marit de la seva mare.

El mite d’Edip (mite del qual es va perdre la versió original) va inspirar a les tragèdies escrites per eurípides, Sófocles i Èsquil.

A la versió de Sòfocles, Edip és fill de Lai, rei de Tebes i de Ioasta. L’oràcle va advertir a Iocasta de les desgràcies que hi hauria si ella tingués un fill. Quan va néixer Edip, Lai el va abandonar a la muntanya citeró. Pòlib, el rei de corint el va recolir i el va educar com a príncep. La fatalitat va voler que Edip descobrís la maledicció i, creient-se ser el seu verdader fill, va abandonar els seus pares adoptius. De camí de Delf a Tebes va discutir amb Lai i el va matar ignorant el seu parentesc. Més tard Èdip troba a l'esfinx, un monstre que donava mort a tot aquell que no pogués endevinar les seves endevinalles, turmentant al regne de Tebes. A la pregunta de «¿quin és l'ésser viu que camina a quatre potes a l'alba, amb dues al migdia i amb tres al capvespre?», Èdip va respondre correctament dient que era l'home (Explicació: El matí, la tarda i la nit tradueixen les etapes de la vida. El dia o començament de la vida mostra al beu gatejant en quatre peus o potes, la tarda o meitat de la vida és l'adultesa de l'ésser humà caminant en dos peus i la nit o final de la vida mostra l'ancià amb un bastó a dir en tres peus). L’Esfinx va proposar-li una altra endevinalla: «Són dues germanes, una de les quals engendra l'altra i, al seu torn, és engendrada per la primera» a la que Èdip va contestar: el dia i la nit. Furiosa, l'Esfinx se suïcida llançant-se al buit i Èdip és nomenat el salvador de Tebes. Com a premi, Èdip és nomenat rei i es casa amb la vídua de Lai, Iocasta, la seva veritable mare. Tindrà amb ella quatre fills: Polinices, Eteocles, Ismena i Antígona i els dos germans s'enfrontarien més tard entre ells a mort pel tron tebà. Quan van preguntar a l’oracle per l’origen d’una epidèmia aquest va respondre que només s’extingiria un cop s’hagués expulsat l’assassí de Lai. L’adiví Tiresies va donar a conèixer qui havia sigut i qui era en realitat. Iocasta en saber-ho es va suïcidar i Edip es va perforar els ulls amb el prenedor de la seva mare i esposa. Èdip va ser epatriat de Tebes i va romandre acompanyat de la seva filla Antígona. Va morir a Colono on va ser ven acollit per Teseu i la seva tomba va donar prosperitat als atenecs.

Altres versions vinculen la maldició a Lai i modifiquen la pàtria adoptiva d’Èdip i les seves raons d’abandonament, el descobriment del seu origen i la forma e la seva mort. Homer creu que el regne d’Èdip no acaba amb al suïcidi de iocasta sinó que continúa fins que Èdip mor en una batalla.

Aquest mite va inspirar a Freud amb la seva teoria del complex d'Èdip. A la Interpretació dels Somnis (1900), Freud aclara la relació que ell troba entre el Mite d'Èdip i el Complex d’Èdip: "Si Èdip Rei és capaç de commoure el lector modern, com als seus contemporanis els grecs, és perquè l'efecte de la tragèdia ... no depèn del conflicte entre el destí i la voluntat humana, sinó de la naturalesa peculiar del material que es revela ... ". Així doncs s’observa que Freud va emprar un mite grec de gran efecte sobre els seus contemporanis i ho va traslladar a l’actualitat per a explicar comportaments mitjançant una analogia d’aquest mite. Brillant!

Ara bé, què és el que s’entén per a Complex d’Èdip?

El complex d’Èdip en la psicoanàlisi és definit com a inclinació sexual/amorosa i atracció del fill cap al progenitor del sexe contrari acompanyada per l’hostilitat, odi, rivalitat cap el del mateix sexe. Tot ique afirma que en les nenes l'Èdip no és simètric al del nen, a causa de l'estructura de la relació amb la mare abans dels tres anys.

El Complex d'Èdip té un paper fonamental en l'estructuració de la personalitat i en l'orientació del desig humà. Freud afirma que aquesta tendència és Universal i independent de la cultura i organització familiar. Tot ésser humà té per tant imposada la tasca de dominar el Complex d'Èdip.

L'elaboració emocional d'aquest complex s'assoleix quan l'home renuncia a la mare perquè accepta que és del pare, i quan la dona renúncia al pare perquè accepta que és de la mare, i és superat amb més o menys èxit amb l'elecció d'un tipus particular de parella fora del triangle familiar. La manera de disminuir el complex si és molt evident o marcat és mitjançant una comunicació fluïda amb el nen o nena. En els casos normals el complex és abandonat de mica en mica ja que el desig mai es compleix

En l'home, voler ser com el pare per agradar a la mare permet l’identificació amb el progenitor del mateix sexe. El mateix vol la dona amb la mare. Les identificacions amb el progenitor del mateix sexe són molt importants perquè condicionen la futura tendència sexual del nen o de la nena.

Després de Freud s’han aplicat diferents matisos i modificacions en diverses orientacions del psicoanàlisi o en altres disciplines psicològiques Carl Jung, Jaques Lacan i Melanie Klein en serien uns exemples.

REFLEXIÓ:

Haver hagut de veure aquesta pel·lícula sobre Freud m’ha sigut molt útil ja que en ella s’hi veuen i entreveuen molts dels temes dels que parla Freud. A més a més una de les coses que més m’ha agradat de la pel·lícula és que m’ha permés realitzar una idea de com deuria treballar Freud (considerant que la pel·licula estiguès lligada a la realitat) també m’ha servit per a fer-me una imatge i veure visualment diferents aspectes sobre Freud, ja siguin la famosa catarsi o la tan anomenada hipnosis.

Respecte al complex d’Èdip penso que é sun tema delicat ja que hi ha casos en els que sí que veus clarament i podries afirmar amb total seguretat que aquest complex existeix però el fet que hi hagi nens en els quals no veig cap indici del complex em fa dubtar ja que Freud va dir que era universal. Això em fa dubtar en si realment existeix o noa questa nomenat complex d’Èdip.Senzillament el que jo penso és que es poden donar casos en els que una persona, un cop adulta, busqui una figura semblant a la seva materna (en el cas d’un noi/home) és perquè no té una seguretat i segueix necessitant algú que reemplaci la figura de vincle.

I per concloure la pràctica amb humor: