Introducció:
Sigmund Freud es va interessar per la histèria (paràlisi histèrica) que és un tipu de trastorn que presentava símptomes físics sense haver-hi cap lesió física (per exemple, una persona amb histèria no podria caminar ni moure les cames, d’aquí a que es digui paràlisi, tot i no tenir cap lesió orgànica que li impedís el moviment).
L’histèria va ser anomenada així degut a un error, antigament es creia que només les dones eren víctimes de l’histèria. El mot ‘’histèria’’ve de la paraula grega ‘’hyatera’’ que significa matriu. I al que fa referència és al’úter ja que els antics grecs consideraven a la histèria com a moviments o vibracions dels organs reproductius femenins.
Anaven equivocats amb el nom ja que la histèria no és una malaltia exclusiva a les dones ja que, per exemple, durant la I Guerra Mundial es van donar moltíssims casos d’histèria en els soldats. Era la manifestació física de quelcom psicològic.
Freud, va poder observar a les classes de Charcot que les pacients d’histèria que eren sotmeses a un estat d’hipnosi per tal de demostrar que la lesió era mental , un cop havien superat la malaltia (per exemple, en cas de sotmetre a hipnsosis a una noia que presentés un tipus d’histèria que li impedís caminar, aquesta s’aixecaria i podria caminar, agunatar-se amb total normalitat) i tornaven a un estat de vigília, no sabien que ho havien superat. El seu cos havia realitzat i desenvolupat algún mecanisme que impedís que aquell fet fos recordat.
Aleshores Freud va adonerse de l’existència de dues entitats diferents. La CONSCIENT i la INCONSCIENT (i una tercera part, una petita franga de transició, la part PRE-CONSCIENT).
-El conscient designa el conjunt de vivències de les quals el subjecte es pot donar compte mitjançant un acte de percepció interna.
-L’ inconscient designa el conjunt dels processos mentals que no necessiten dependre d’una prioritat, ja que o bé no són rellevants per a la tasca que s'està desenvolupant o perquè ja tenen un camí establertque atén a aquests esdeveniments de manera automàtica, de manera que no són pensatsconscientment.
-El pre-conscient designa una àrea no conscient del psiquisme humà que ha de diferenciar-se en sentitestricte del sistema inconscient.
Així doncs, podem dir que la histèria és la manifestació física d’elements que es troben en l’inconscient.
Un apunt:
Carl Jung afegeix també una part que anomenarà INCONSCIENT COL·LECTIU que defineix com a part comuna i hereditària és a dir, els elements que tenim en comù com a raça humana o arquetips.
Aquest material que es troba en l’inconscient si en algun moment donat pot arribar a fer-se conscient (allò que està provocant un símptome físic). Quan aquest material es fa conscient es produeix una catarsi que és l’alliberament d’energia reprimida. Apartir d’aquí la persona es curarà.
En una teoria del psicoanàlisi (model teòric descriptiu i explicatiu dels mecanismes, processos i fenòmens implicats en la vida anímica humana basat en les teories de S. Freud) Freud farà també una altra distinció de la ment en tres entitats (a partir de les quals s’explicarà la conducta): l’id, l’ego i el super-ego.
-Id (allò): és l’única entitat innata que es mou oper el principi de plaer (i no compte amb els altres).
-Ego: entitat que es desenvolupa al voltant dels dos anys. En aquest procés l’infant s’adona que no pot satisfer de manera immediata les seves necessitats. Es mou per el principi de realitat i es crea una frustració.
-Super-ego: apareix als tres anys. A partir d’aquí es començen a tenir en compte les altres persones. És una part incorporada i apres i és quan apareixen els remordiments.
El concepte de libido era el d’una mena de fluït que emanava de les zones erògenes i produïa una mena d’excitació física i energètica. Aquest concepte no va ésser mantingut per Freud. Ja que més endavant va dir que la libido no és només energia sexual sinó que és l’energia vital dins de la qual una part important és energia sexual.
Quan Freud parla de la sexualitat infantil no es refereix a un tipus de sexualitat semblant a la sexualitat adulta ja que pensava que l’infant passava per unes fases de descoberta del món i del seu propi cos i que cada una d’aquestes fases implicava una cerca de satisfacció però alhora implicava certes angoixes i conflictes.
Freud distingirà entre cinc fases del desenvolupament sexual infantil. La primera fase és la FASE ORAL i està relacionada amb la funció oral-alimentícia. L’infant troba un plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. Quan queda superada aquesta fase es passa a la següent i en cas contrari es produeix una fixació. La segona fase és la FASE SÀDICA-ANAL i està relacionada amb la funció del control dels esfínters. L’infant que fins ara no podia controlar aquesta part del seu cos, comença a experimentar que pot controlar el procés de micció i defecació. La tercera fase és la FASE FÀL·LICA on l’infant descobreix els genitals i la diferència de sexes. Si se supera aquesta fase amb normalitat es tindrà en un futur una vida sexual també amb normalitat. Si no és així i es produeix una fixació les relacions sexuals futures seràn dificultoses. La quarta fase és la FASE DE LATÈNCIA que és una fase tranquil·la que fa la funció d’una preparació de la fase final. L’última fase és la FASE GENITAL que apareix a la pubertat i reapareix l’interès per la sexualitat ja que es comença a orientar-se cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta.
ELS MECANISMES DE DEFENSA:
Per a preservar l’equilibri psíquic l’ego crea uns mecanismes anomenats mecanismes de defensa.
Els mecanismes de defensa són dispositius interns del <> que permeten controlar l’ansietat i preservar aquest equilibri psíquic ja esmentat.
Anna Freud, filla de Sigmund Freud va proposar nou mecanismes de defensa.
-REPRESSIÓ: manté els impulsos inacceptables de l’id fora de la consciència.
-NEGACIÓ: l’individu es nega a creure’s un esdeveniment amenaçador. Tracta els factors reals com si no existissin.
-PROJECCIÓ: la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se a si mateix.
-RACIONALITZACIÓ: substitució d’una raò inacceptable però real per una d’acceptable.
-INTEL·LECTUALITZACIÓ: (inventar-se teories)
-FORMACIÓ REACTIVA: posar èmfasi en el seu oposat.
-REGRESSIÓ: per tal d’afrontar una situació retrocedeixes en el temps, fent coses que ‘actualment’ no faries.
-DESPLAÇAMENT: desplaçar el que se sent en relació a algú.
-SUMBLIMACIÓ: fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.
Pràctica:
Els set pecats capitals són una classificació dels vicis mencionats en les primeres ensenyances del cristianisme per educar els seus seguidors sobre la moral cristiana. L'Església catòlica romana divideix els pecats en dues categories principals. Per una part hi ha els pecats venials que són aquells que són relativament menors i poden ser perdonats per mitjà del sagrament. I per altra banda hi ha els pecats mortals els quals, en ser comesos, destrueixen la vida de gràcia i creen l'amenaça de condemnació eterna si no són absolts per mitjà del sagrament de la penitència, o són perdonats després d'una perfecta contrició per part del penitent.
Els set pecats capitals són els seguents:
La luxúria és usualment considerada com el pecat produït pels pensaments excessius de naturalesa sexual. La luxúria en el seu màxim grau pot portar a compulsions sexuals o sociològiques i / o transgressions, incloent l'addicció al sexe, l'adulteri i la violació.
La gula s'identifica amb la golafreria, el consum excessiu de menjar i beguda. Marcat pel consum excessiu de manera irracional o innecessària, la gula també inclou certes formes de comportament destructiu. D'aquesta manera l'abús de substàncies o les borratxeres poden ser vistos com exemples de gula.
L'avarícia és-com la luxúria i la gula-, un pecat d'excés. No obstant això, l'avarícia (vista per l'Església) s'aplica només a l'adquisició de riqueses en particular. «Avarícia» és un terme que descriu molts altres exemples de pecats. Aquests inclouen deslleialtat, traïció deliberada (especialment per al benefici personal, com en el cas de deixar-se subornar). Recerca i acumulació d'objectes, robatori i assalt, especialment amb violència, els enganys o la manipulació de l'autoritat són totes accions que poden ser inspirats per l'avarícia.
La mandra és el més «metafísic» dels pecats capitals, es refereix a la incapacitat d'acceptar i fer-se càrrec de l'existència d'un mateix. És també el que més problemes causa en la seva denominació. La simple «mandra», més encara el «lleure», no semblen constituir una falta.
La ira pot ser descrita com un sentiment ni ordenat, ni controlat, d'odi i enuig. Aquests sentiments es poden manifestar com una negació vehement de la veritat, tant cap als altres com cap a un mateix. Una definició moderna també inclouria odi i intolerància cap a altres per raons com raça o religió, portant a la discriminació. Les transgressions derivades de la ira estan entre les més serioses, incloent homicidi, assalt, discriminació i en casos extrems, genocidi.
L'enveja es caracteritza per un desig insaciable. L’enveja es diferencia amb l’avaricia perquè l'avarícia està més associada amb béns materials, mentre que l'enveja pot ser més general. Hi ha aquells que cometen que el pecat de l'enveja està relacionat a aquelles persones que desitgen una cosa que algú té i que perceben que a ells els cal, també inclou desitjar el mal als altres i sentir-se bé amb el mal aliè.
La supèrbia és considerat l'original i més seriós dels pecats capitals, i de fet, és també la principal font de la qual deriven els altres. És identificat com un desig per a ser més important o atractiu que els altres, fallant en afalagar als altres.
A partir d’aquesta informació la tasca pràctica que hem de realitzar és la seguent.:
Hem de buscar dos tipus de sortides per a cada un dels pecats capitals. Les dues sortides que hem de buscar han de ser:
- Constructiva: jo i l’altre gent hem de sortir beneficiats.
- Destructiva: jo i l’altre gent hem de sortir perjudicats.
Aquests dos tipus d’alternatives són per aplicar el mecanisme de defensa de la sublimació que és el mecanisme de defensa que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable(en el cas de l’alterantiva constructiva).
Exercici realitzat per: Marta Oró, Anael Prados i Glòria Grau.
IRA:
- CONSTRUCTIVA: anar a córrer
- DESTRUCTIVA: barallar-se
LUXÚRIA:
- CONSTRUCTIVA: masturbar-se
- DESTRUCTIVA: violació, pederastia
GULA:
- CONSTRUCTIVA: endressar l’armari, fer receptes de cuina ()per a distreure la gana)
- DESTRUCTIVA: menjar-se un pastís d’aniversari d’un familoar abans d’hora.
MANDRA:
- CONSTRUCTIVA: preparar un esmorzar energètic.
- DESTRUCTIVA: no fer un treball
ENVEJA:
- CONSTRUCTIVA: formar-te i anar més enllà de tu mateix
- DESTRUCTIVA: dir mentides
AVARÍCIA:
- CONSTRUCTIVA: estalbiar, dedicar-se al col·leiconisme
- DESTRUCTIVA: robar
SUPÈRBIA:
- CONSTRUCTIVA: fer classes de repàs a algú
- DESTRUCTIVA: humiliar a algú fins fer-lo plorar
Reflexió:
El mecanisme de defensa de la sublimació és un mecanisme que si és aplicat correctament pot ajudar a canalitzar els pecats que realitzem dia a dia d’una manera constructiva de manera que no ferim a ningú ni a nosaltres mateixos. D’altra banda una persona amb tendéncia a canalitzar els pecats d’una manera destructiva serà una persona que es causarà danys a si mateix i als altres ia xiò li portarà problemes de més o menys gravetat depenent dels pecats que tingui més tendéncia a desenvolupar o dels quals no hi tingui tanta dominació. En casos de persones amb tendències destructives crec que el que cal és una reeducació que dirigeixi de nou el seu mecanisme de defensa a desenvolupar alternatives constructives i no destructives.
Estudiar els mecanismes de defensa m’ha servit per a ser conscient de les coses que inconscientment fem i que realment són importants ja que influeixen en com ens afectem les coses. També poden influir en el tipus de decisió que e spugui pendre o en la msnera de veure la vida.
