PRÀCTICA 2 Dessensibilització sistemàtica (tècnica conductista)

Introducció:

John Watson va realitzar una nova definició del que era la psicologia dient que era la ciència que estudiava la conducta observable.

Watson es va basar en autors anteriors: I. Pavlov, que és un antecedent clau del conductisme.

Per Pavlov el procés d'aprenentatge consistia en la formació d'associacions entre un estímul i una resposta apresa a través de la contigüitat.Va accentuar el paper del reflex, com a una resposta automàtica.Pavlov va estudiar el que va ésser anomenat condicionament clàssic. El que va obtenir a través del condicionament va ser el reflex condicionat.

El condicionament clàssic consisteix en:

Hi ha estímuls que de manera natural generen un tipus de resposta. Aquests són els estímuls incondicionats.

Ei --> Ri

(estímul inconcicionat --> resposta incondicionada)

Per exemple: menjar, salivar.

I per una altra banda hi ha els estímuls condicionats.

Ec --> Rc

(estímul condicionat --> resposta condicionada)

Per exemple: el so d'una campaneta produeix una resposta de salivació en el gos. Aquesta relació no és una relació directa ja que és una relació produïda mitjançant una associació d'estímuls. (veure imatge inferior)

Watson va utilitzar aquests estímuls condicionats per a explicar les fòbies. Ho va fer mitjançant un nen petit conegut com a Petit Albert. Aquest nen quan era sotmès a un soroll fort s'espantava. el que va fer Watson és el següent: quan el Petit Albert jugava amb peluixos de color blanc va realitzar un cop de martell de manera que relacionés els peluixos amb el soroll i per tant l'espant. amb això el que va aconseguir és que no només s'espantés amb els peluixos sinó que també s'espantava quan veia barbes blanques, coixins... etc.

A partir d'aquí Mary Cover Jones va pensar que si les fòbies podien ser apreses també es podien desaprendre. Jones es va trobar amb el Petit Peter, un nen amb por als conills i Jones a partir de l'aproximació gradual cap a l'estímul de manera relaxada (des-sensibilització sistemàtica de Joseph Wolpe) va aconseguir que aquesta por fos desapresa.

També partint d'aquesta base B.F Skinner va incorporar un element nou a l'esquema:

E- R- C

(estímul- resposta- conseqüència (premis i càstigs))

Pràctica: (grup: Anna Peroliu, Rocío Pinto i Glòria Grau)

La pràctica consisteix realitzar deu passos d'aproximació gradual a l'estímul. el cas que hem escollit ha estat el d'un nen de 7 anys que un dia mirant la televisió amb l'àvia observa un autobús ple de gent gran s'estrella. A partir d'aquí el nen no vol pujar mai a l'autobús. Li fan por.

CAS 1: Passos a seguir durant la dessensibilització sitemàtica.

1. Fer veure series de dibuixos animats on hi aparegui un autobús escolar i nens com van a l'escola o d'excursió.

2. Fer jugar al nen amb auto

busos de joguina i fer que s'inventi històries de persones que van a algun lloc amb aquell vehicle.

3. Seguir el recorregut d'un autobús amb cotxe per veure de quina manera circula.

4. Anar a l'estació d'autobusos amb els pares i passejar per les rodalies sense parlar sobre el tema i només partint de l'observacnió de l'ambient i situació.

5. Anar a la parada/estació de busos i seure i observar a la gent que puja i baixa, per tal de que es faci l'idea de que no els hi passa res per pujar.

6. Mantenir una conversa amb algún o varis conductor d'autobúis i que li ensenyin com funciona per tal de que agafi confiança amb el bus en si.

7. Que acompayi als seus amics a pujar al busc i que despres els reculli. És important sobretot que els vagi a veure com tornen, per tal de que vegi que no els hi ha passat res durant el trajecte i estan sans i estalvis.

8. Que el nen vagi a una estació d'autobusos, on pugui trobar algun autobus aparcat i intentar pujar per tal de veure les mesures de seguretat i els equipaments amb els que compta l'autobus. D'aqueta manera aconseguirà una familiarització més proxima amb el vehicle.

9. Pujar a l'autobús acompanyat d'algú amb qui ell es senti segur. També pot portar joguines o algun tipus d'entreteniment per tal de que no tingui tota l'atenció en la situació. Un cop acomodat i tranquil, fer un petit trajecte (podrien ser dos carrers, o en el cas que el nen volgués continuar es faria un trajecte més llarg).

10. Per ultim, el nen ha de pujar a l'autobús per fer un trajecte amb una durada més llarga.

Reflexió:

A l'hora de cercar els deu passos adients que hauria de seguir el nen per a perdre la por al'autobús va ser difícil ja que com que es tracta d'un cas hipotètic no podiem saber quina seria la reacció d'aquest i per tant aquests deu passos s'haurien d'ajustar segons les reaccions del nen ja siguin positives o negatives (avançant més a cada pas o bé afegir passos per a arribar a un mateix objectiu). Cal dir també que la dessensibilització sistemàtica pot ser un bon mètode per acabar amb la fòbia però segons el meu perer en casos de fòbies extremes no crec que pugui ser massa útil ja que els passos que s'haurien de segui haur

ien de ser molts i a més a més s'avançarà molt a poc a poc i potser hi ha altres mètodes més eficaços que permetin acabar amb la fòbia d'un manera més ràpida. Cal dir també que no crec que sigui un mal mètode ja que en molts casos pot ser útil i arribar a acabar amb la fòbia per sempre.