PRÀCTICA 3 Distorsions cognitives

Introducció:

Si únicament ens quedem amb la conducta observable, ens estem limitant molt. D'això se'n van adonar els fundadors del cognitivisme A. Ellis i A.T Beck. El cognitivisme no partia de l'esquema clàssic (estímul --> resposta) sinò que va elaborar un nou esquema. L'esquema cognitivista:

E-->O-->R-->C

(estímul-->organisme pensant-->resposta--> conseqüència)

Llavors, a partir d'aquí la definició de psicologia és:

Observació de la conducta en sentit ampli. La que podem observar i la que no podem.

Ellis arriba ala conclusió que hi ha diferents formes de pensar. Hi ha formes distorsionades (tenen conseqüències, sentim i fem) i hi ha formes de pensar que són més ajustables.

Les distorsions cognitives són patrons de pensaments que tenen conseqüències indesitjables en allò que fem i en allò que sentim.

Tan Ellis com Beck varen utilitzar teràpies basades en la detecció de pensament distorsionats però Ellis emprava una teràpia racional emotiva conductual i Beck empreva una teràpia cognitiva.

ESQUEMA CONGNITIU:

L'esquema cognitiu consta de tres parts:

1. esdeveniment activador. (el meu xicot m'ha deixat)

2. pensaments i creençes. (no puc estar sense ell. Sóc una perdedora i no trobaré cap altre xicot com ell. És terrible)

3. conseqüències emocional i conductuals. (em sento trista, furiosa, indignada. Bec més del compte. No dormo i falto a la feina)

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats d'interpretar els fets que poden generar múltiples conseqüències negatives com ara:

-alteracions emocionals

-conflictes en les relacions amb els altres

-en la forma de veure la vida

TIPUS DE DISTORSIONS COGNITIVES:

1) Generalització excessiva. a partir de casos aïllats generalitzo la seva validesa a la resta de casos.

2) Abstracció selectiva. Enfocar únicament certs aspectes negatius i excloc la resta de característiques.

3) Polarització o pensament tot o res. (sempre, mai, tothom, ningú)

4) Desqualificar allò positiu.

5) Lectura del pensament. Pressuposició de les intencions dels altres.

6) Endevinar el futur (segur que suspenc, segur que em dirà que no).

7) Magnificació i minimització.

8) Raonament emocional. Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals.

9) etiquetar erròniament (exemplre: aquest nen és toto) definició absoluta (no tinc memòria).

10) Autoinculpació.

11) Personalització. (exemple: hem perdut el partit per culpa meva)

12) Imperatiu categòric. Autoexigència desmesurada.

Pràctica: (grup: anna Peroliu, Raquel Nierga i Glòria Grau)

La pràctica consisteix en trobar dos exemples diferents per a cada tipus de distorsió.

1) Generalització excessiva

-He suspès un examen, no aprovaré mai.

-Si em banyo al mar i em pica una medusa, no em banyo més perquè em picaran sempre.

2) Abstracció selectiva

-He fet malament un exercici de l’examen, hauré fet malament tot l’examen.

-El pacient ha patit una petita hemorràgia durant una operació, el metge creu que ha estat un desastre.

3) Polarització o pensament tot o res

-Ens donen la nota d’un treball i veig que en comparació amb els meus companys la nota és més baixa, per tant dic: tothom ha tret millor nota que jo.

- Sempre haig de trobar-me el semàfor en vermell.

4) Desqualificació d’allò positiu

-La festa ha anat malament perquè he arribat tard.

-La reunió ha anat malament per un comentari dels que he fet era erroni.

5) Lectura del pensament

- Has arribat tard perquè no volies quedar amb mi.

- El dia de cap d’any dues amigues porten el mateix vestit. I una li diu a l’altra '' clar, t'has posat el vestit perquè saps que et queda millor que a mi!''.

6) Endevinar el futur

-Segur que quan arribi no hi ha entrades.

-El dia abans d’una entrevista de feina pensar que segur que no m’agafaran.

7) Magnificació i minimització

-Com que he organitzat la festa jo ha estat un èxit.

-Com que vaig participar al concurs, el meu equip ha perdut.

8) Raonament emocional

-Com que estic molt contenta m’anirà bé el dia.

-Com que estic trista, perdrem el partit.

9) Etiquetar erròniament

-Un dia la meva amiga va arribar tard, és una despreocupada.

-No em queda bé aquest pentinat, sóc lletja.

10) Autoinculpació

-Una meva amiga condueix i xoca amb el cotxe de davant, com que jo li estava parlant, ha estat culpa meva.

-El nòvio de la meva amiga l’ha deixat perquè sap que sóc amiga seva.

11) Personalització

-Com que em vaig presentar a les eleccions, el meu partit va perdre.

-Com que vaig venir a l’examen va ser difícil.

12) Imperatiu categòric

-Com que avui no he dormit 8 hores, tindré un mal dia, perquè tinc l’exigència de dormir com a mínim 8 hores.

-Com que he menjat una galeta de més, no m’anirà bé el vestit per aquesta nit.

Reflexió:

Les distorsions cognitives que hem estudiat són molt habituals en moltes persones i aquestes distorsions causem, com ja he dit anteriorment, alteracions emocionals i conflictes. Si aquestes persones fossin conscients de les distorsions cognitives de les quals estan creient i reafirmant, molts dels conflictes i problemes actuals estarien resolts ja que al cap i a la fi la majoria de problemes tenen com a base o com a punt clau del conflicte algun tipus de distorsió cognitiva.

Jo mateixa m'he sentit identificada amb algunes de les distorsions que hem esmentat ja que moltes de les vegades et deixes endur per les emocions i per el que ha passat i deixes, en part, de raonar objectivament. Aleshores aquestes emocions et fan veure el problema d'una manera molt diferent i això causa encara més conflictes ja que per una part sens més angoixa per no haver solucionat el conflicte i per altra banda ,fruit de les distorsions cognitives, apareixen més conflictes.

Ha sigut una pràctica molt interessant de realitzar ja que m'ha permès conèixer les distorsions cognitives que hi ha. I això m'ha dut a entendre que per això moltes vegades aquells problemes que ens semblen tan grans i importants no són res més que problemes sorgits d'una distorsió cognitiva que si es veiessin amb claredat sense ésser distorsionats, segurament acabarien per a desaparèixer. una pràctica molt útil que ajudarà a més d'una persona a ésser conscient de les 'virgueries' que arribem a pensar i del mal que ens poden arribar a causar. així doncs, aquesta pràctica ens ajudarà tant a mi com a la resta de companys de classe per a ésser conscients de les distorsions cognitives que realitzem i així potser podrem evitar-les en la mesura del possible.

PRÀCTICA 2 Dessensibilització sistemàtica (tècnica conductista)

Introducció:

John Watson va realitzar una nova definició del que era la psicologia dient que era la ciència que estudiava la conducta observable.

Watson es va basar en autors anteriors: I. Pavlov, que és un antecedent clau del conductisme.

Per Pavlov el procés d'aprenentatge consistia en la formació d'associacions entre un estímul i una resposta apresa a través de la contigüitat.Va accentuar el paper del reflex, com a una resposta automàtica.Pavlov va estudiar el que va ésser anomenat condicionament clàssic. El que va obtenir a través del condicionament va ser el reflex condicionat.

El condicionament clàssic consisteix en:

Hi ha estímuls que de manera natural generen un tipus de resposta. Aquests són els estímuls incondicionats.

Ei --> Ri

(estímul inconcicionat --> resposta incondicionada)

Per exemple: menjar, salivar.

I per una altra banda hi ha els estímuls condicionats.

Ec --> Rc

(estímul condicionat --> resposta condicionada)

Per exemple: el so d'una campaneta produeix una resposta de salivació en el gos. Aquesta relació no és una relació directa ja que és una relació produïda mitjançant una associació d'estímuls. (veure imatge inferior)

Watson va utilitzar aquests estímuls condicionats per a explicar les fòbies. Ho va fer mitjançant un nen petit conegut com a Petit Albert. Aquest nen quan era sotmès a un soroll fort s'espantava. el que va fer Watson és el següent: quan el Petit Albert jugava amb peluixos de color blanc va realitzar un cop de martell de manera que relacionés els peluixos amb el soroll i per tant l'espant. amb això el que va aconseguir és que no només s'espantés amb els peluixos sinó que també s'espantava quan veia barbes blanques, coixins... etc.

A partir d'aquí Mary Cover Jones va pensar que si les fòbies podien ser apreses també es podien desaprendre. Jones es va trobar amb el Petit Peter, un nen amb por als conills i Jones a partir de l'aproximació gradual cap a l'estímul de manera relaxada (des-sensibilització sistemàtica de Joseph Wolpe) va aconseguir que aquesta por fos desapresa.

També partint d'aquesta base B.F Skinner va incorporar un element nou a l'esquema:

E- R- C

(estímul- resposta- conseqüència (premis i càstigs))

Pràctica: (grup: Anna Peroliu, Rocío Pinto i Glòria Grau)

La pràctica consisteix realitzar deu passos d'aproximació gradual a l'estímul. el cas que hem escollit ha estat el d'un nen de 7 anys que un dia mirant la televisió amb l'àvia observa un autobús ple de gent gran s'estrella. A partir d'aquí el nen no vol pujar mai a l'autobús. Li fan por.

CAS 1: Passos a seguir durant la dessensibilització sitemàtica.

1. Fer veure series de dibuixos animats on hi aparegui un autobús escolar i nens com van a l'escola o d'excursió.

2. Fer jugar al nen amb auto

busos de joguina i fer que s'inventi històries de persones que van a algun lloc amb aquell vehicle.

3. Seguir el recorregut d'un autobús amb cotxe per veure de quina manera circula.

4. Anar a l'estació d'autobusos amb els pares i passejar per les rodalies sense parlar sobre el tema i només partint de l'observacnió de l'ambient i situació.

5. Anar a la parada/estació de busos i seure i observar a la gent que puja i baixa, per tal de que es faci l'idea de que no els hi passa res per pujar.

6. Mantenir una conversa amb algún o varis conductor d'autobúis i que li ensenyin com funciona per tal de que agafi confiança amb el bus en si.

7. Que acompayi als seus amics a pujar al busc i que despres els reculli. És important sobretot que els vagi a veure com tornen, per tal de que vegi que no els hi ha passat res durant el trajecte i estan sans i estalvis.

8. Que el nen vagi a una estació d'autobusos, on pugui trobar algun autobus aparcat i intentar pujar per tal de veure les mesures de seguretat i els equipaments amb els que compta l'autobus. D'aqueta manera aconseguirà una familiarització més proxima amb el vehicle.

9. Pujar a l'autobús acompanyat d'algú amb qui ell es senti segur. També pot portar joguines o algun tipus d'entreteniment per tal de que no tingui tota l'atenció en la situació. Un cop acomodat i tranquil, fer un petit trajecte (podrien ser dos carrers, o en el cas que el nen volgués continuar es faria un trajecte més llarg).

10. Per ultim, el nen ha de pujar a l'autobús per fer un trajecte amb una durada més llarga.

Reflexió:

A l'hora de cercar els deu passos adients que hauria de seguir el nen per a perdre la por al'autobús va ser difícil ja que com que es tracta d'un cas hipotètic no podiem saber quina seria la reacció d'aquest i per tant aquests deu passos s'haurien d'ajustar segons les reaccions del nen ja siguin positives o negatives (avançant més a cada pas o bé afegir passos per a arribar a un mateix objectiu). Cal dir també que la dessensibilització sistemàtica pot ser un bon mètode per acabar amb la fòbia però segons el meu perer en casos de fòbies extremes no crec que pugui ser massa útil ja que els passos que s'haurien de segui haur

ien de ser molts i a més a més s'avançarà molt a poc a poc i potser hi ha altres mètodes més eficaços que permetin acabar amb la fòbia d'un manera més ràpida. Cal dir també que no crec que sigui un mal mètode ja que en molts casos pot ser útil i arribar a acabar amb la fòbia per sempre.

PRÀCTICA 1 Introspecció

Introducció:

Wilhem WUNDT (fisiòleg i filòsof) pretenia determinar l'estructura de la ment i de què estava feta. Wundt va utilitzar el mètode introspectiu tot i que aquest mètode va ésser criticat per la seva subjectivitat.

Ara bé, en què consta la introspecció? La introspecció és un mètode que consisteix en l'anàlisi de la consciència individual per tal d'esbrinar les lleis que regeixen el comportament personal. A més a més, per a poder dur a terme una introspecció cal tenir certs requisits: que sigui coneixement referit als estats mentals, que aquestes estats mentals coneguts siguin els del propi individu que la realitza i que aquest coneixement no sigui indirecte sinó immediat.

La nostra ment és una propietat emergent, una conseqüència de com està organitzada la matèria física. Cada pensament que tenim genera en el nostre cos una reacció física.

Dins la ment hi ha imatges (fixes, en moviment, en color, en blanc i negre...), sons, músiques, veus. diàlegs, moviments, propioseccions i records sensitius, olfactius i tàctils. Partint d'aquest vagatge bàsic, serem observadors de la nostra ment i durant deu minuts realitzarem una introspecció.

Pràctica:

Durant els deu minuts que ha durat l'exercici he pensat en moltes coses. Primer de tot he decidit concentrar-me en la respiració per tal de tenir un punt fix i una guia que em permetés una major concentració en mi mateixa i sobre mi. Els primers instants han anat molt bé, estava plenament concetrada en la meva respiració i notava com m'anava nodrint de l'aire. Gaudia respirant. I el meu ''jo interior'' que anava repetint lentament ''expira-inspira'' em relaxava. Però ha arribat un punt en què per molt que em volgués centrar en la respiració pensava altres coses. El primer pensament que m'ha sorgit era un relatiu amb les meves relacions amistoses (específicament un problema actual que tinc amb un amic) però no he volgut donar-hi importància ja que ara no era el moment de pensar en aquestes coses que tant em capfiquen. Fora. Un pensament menys. L'entorn no està en silenci, puc sentir, encara que lluny de mi, la televisió i aquesta em distreu. M'allunya dels pensaments i fa més difícil la meva concentració. Decideixo tornar a reprendre la concentració pensant en la meva respiració, aquesta vegada però no serveix de res ja que cada vegada més pensaments em 'bombardegen'. I com més intento pensar que haig de concentrar-me em sorgeixen més pensaments. Cada vegada són més les ganes que tinc de concentrar-me però alhora, cada vegada són més els pensaments que tinc. finalment acabo pensant en com em puc concentrar, en no pensar en res, en deixar que la ment flueixi sense que sigui 'contaminada' per pensaments. Cada vegada es fa més difícil.

Després, m'adono de que encara que estigui lluny, el soroll de la televisió m'interfereix. No puc evitar sentir-la i en conseqüència, com que tinc els ulls tancats, no paro d'imaginar-me com deuen ser els personatges i com deu ser el lloc on són. M'imagino els moviments, la manera d'actuar... De sobte decideixo que no vull parar més l'atenció en la televisió, que no haig de deixar que l'entorn em distregui i em torno a 'submergir-me' dins el meu cap. Pensaments, imatges, sons... tot un caos sense aparent connexió. Ara el que havia aconseguit és ajuntar dins el meu cap, els sons de la televisió, les imatges que jo feia dels personatges i un cúmul de pensaments varis. Alguns sobre temes amistosos, amorosos, familiar, però sobretot el que pensava és 'com escriure tot això que m'està passant?'. Després de donar voltes i voltes, els deu minuts e svan acabar. Ja havia realitzat una introspecció.

Reflexió:

Durant la pràctica he estat còmoda i en sensació de benestar. En cap moment m'he sentit malament. hi ha hagut certs moments en que no podia evitar distreure'm i m'ha costat més de concentrar-me. Com a reflexió a la pràctica el que puc dir és que controlar la nostra ment és complicat i tenir la coneixença del que 'hi passa' encara ho és més. Observar-se a un mateix no és res fàcil. I tot i que en moment he perdut la concentració i m'ha costat recuperar-la, he pogut comprovar que un cop estàs concentrat cada vegada tens més 'poder' per a seguir concentrant-te, el problema està en quan per les raons que siguis deixes de concentrar-te llavors es fa molt més difícil de recuperar.

He pogut diferenciar dos tipus de pensaments. Uns son els pensaments i imatges que tenien relació amb l'entorn (sons, sorolls, televisió.. etc) i uns segons pensaments que no tenien res a veure amb l'entorn i que per tant sorgien de dins meu. Aquests segons, apareixien de manera inconnexa els uns amb els altres. Hi havia pensaments que si que tenien relació però en canvi en altres no els hi veia cap relació aparent. Sorgien un pensament rere l'altre sense jo entendre perquè ho estava pensat i perquè just ho havia de pensar en aquell moment. La ment és molt complexa i en conseqüència m'ha costat captar totes les coses que he pensat i imaginat. suposo que per aquest mateix motius he trobat tant difícil d'analitzar però el que he trobat més complicat de tot ha estat escriure-la. Trobo que és difícil posar ordre i intentar escriure una cosa desordenada i caòtica de manera 'formal' i ordenada.

Personalment opino que el fet de realitzar la introspecció m'ha servit per adonar-me de la quantitat de pensaments que poden sorgir en tan poca estona i que a més a més, molts no podia relacionar-los entre sé, no hi he trobat cap connexió. No entenia com així 'perquè sí' deixes de pensar en una cosa i t'immerses en un altra. Hi ha moments en la nostra vida en que si desixes de pensar en una cosa i vols pensar en una altra ho fas voluntàriament, però en aquests moments en que jo només m'havia d'auto-observar, no he pogut trobar cap raó per la qual deixava de pensar en algunes coses i començava a pensar en altres.

Definitivament, he trobat que ha sigut una pràctica interessant ja que és una porta que permet conèixer-te a tu mateix.